Acollim a persones d'orígens i cultures diverses per aconseguir que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats.

Fer voluntariat és deixar-se transformar

Fer voluntariat és deixar-se transformar
29/01/2020

Em dic Aina, tinc vint i alguns anys, si em pregunten d'on sóc sempre responc que una mica mallorquina i un tant eivissenca. Barcelona és des de fa anys la meva ciutat d'acollida, per gust, per elecció pròpia. Vaig estudiar Traducció i interpretació perquè m'encanta la idea de poder comunicar a persones de diferents orígens, llengües i cultures. Fa gairebé dos anys em vaig unir a la família de Bayt com a professora voluntària de castellà i ho vaig fer per un cúmul de circumstàncies que es poden resumir en: disponibilitat, necessitat de sentir-se útil, ganes i egoisme. Quan em vaig plantejar fer un voluntariat, l'únic que tenia clar era que havia d'estar relacionat amb persones migrants, defecte de formació suposo, d'aquí la part egoista. La Fundació de Bayt encaixava molt bé en aquest aspecte -no només per la seva tasca, que és molt més complexa del que sembla a primera vista-, per la seva organització o per l'equip de persones implicades, sinó també per la seva filosofia d'acollir sense pretendre que les persones perdin la seva identitat, una qüestió bàsica per a mi.

Passats aquests gairebé dos anys i reflexionant sobre aquesta experiència, puc dir que la meva idea de voluntariat ha canviat i, encara que crec que vaig començar amb certes bases, també he de reconèixer que es van quedar curtes. Són un cúmul de sentiments, d’alts i baixos emocionals i vivències difícils d'explicar. Sí que puc dir que ha estat un "reinventar-se" constant. El perfil del nostre alumnat no és el mateix que el d'una acadèmia o una escola d'idiomes: les finalitats de l'aprenentatge són altres, la base cultural i la cultura d'estudi són diferents, etc., per això crec que el nostre perfil i les nostres metes han d'anar en consonància amb aquest punt de partida. El nostre aprenentatge (i dic nostre perquè és, o acaba sent, mutu) ha d'anar enfocat a una integració òptima, és a dir, no podem reduir-ho tot a una gramàtica, hem de poder comunicar-nos, expressar sentiments i necessitats, entendre les situacions i contextos que ens envolten.

Cada dia a l'aula posem en pràctica la frase "cada persona és un món", perquè experimentem en tot moment que cada persona té una perspectiva diferent de les coses. A vegades em desconcerten certs raonaments que, si no fos pels propis alumnes, no m'hagués plantejat i que m'han fet reflexionar sobre molts aspectes: com és possible que algú que porta tot just uns mesos en aquest país conegui la paraula embargament abans que qualsevol altra del vocabulari bàsic?, la sabem nosaltres en altres idiomes que dominem? i constantment em sorprèn veure actituds de constància, esforç o entusiasme en contextos que, al menys jo, no sabria gestionar.

D'altra banda, fora de l'aula, he vist que moltes persones del meu voltant consideren que el voluntariat és una bona acció, reconfortant a nivell personal, però que no ha de requerir més temps del previst perquè sembla que això traspassa la "línia" del voluntariat, és a dir, ha de ser una activitat que duri el just i necessari per a sentir-se bé amb un mateix. A tot això, i en el nostre àmbit de persones migrants, hem d'afegir moltes altres dificultats com la diversitat de cultures, els estereotips, els prejudicis ... Si ens prenem el nostre temps per treballar les nostres ments i els nostres cossos, per què no fer el mateix amb la nostra societat? Al cap i a la fi, aquesta és el resultat de totes les nostres interaccions i està en constant canvi. Potser ens costa apropar-nos a altres cultures per ignorància, per tenir idees preconcebudes o prejudicis, per haver tingut una mala experiència o haver conegut i pres com a model a una persona determinada, per por de perdre allò "nostre"...

Aquests dos anys m'han servit per adonar-me que el temps del voluntariat no és l’"estipulat", és el dia a dia; allò "nostre" o allò "meu" ho segueix sent però em qüestiono què és allò "nostre" i "meu" i alhora que aprenc més sobre allò "meu" i "nostre" també ho faig sobre allò "seu" i "vostre". Crec que aquestes diferències han de servir per aprendre més i enriquir-nos, de manera que puguem reafirmar les nostres conviccions des del respecte i les ganes de compartir. I totes aquestes experiències i reflexions han servit per reafirmar la meva convicció que la comunicació basada en una bona escolta i el respecte mutu són la clau per entendre'ns i apropar-nos i estic segura que, amb la tasca de la Fundació, aquests primers passos i necessitats són més visibles a la ciutadania. Si he de quedar-me amb alguna cosa d'aquests dos anys, em quedo amb les diferents perspectives, l'actitud, i l'esforç de l’alumnat, els companys i companyes i la família de Bayt, que han passat a acompanyar-me diàriament.

Autora: Aina Torres, voluntària del Programa d'acollida sociolingüística de Bayt al-Thaqafa.

Ens ajudes a difondre la nostra feina?

Comparteix