Acollim a persones d'orígens i cultures diverses per aconseguir que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats.

Un viatge des de les terres d’Orient fins a les classes del Bayt

05/01/2018

Fa quasi cinquanta anys, quan encara era estudiant de física a la Universitat de Barcelona, vaig marxar de casa per conèixer món.

Els meus passos es dirigien cap a Orient perquè en aquells temps estava de moda; fins els Beatles se n’anaven a l’Índia en busca del seu guru.

Llavors, i donada la meva condició d’estudiant amb pocs recursos, viatjar amb avió era prohibitiu. Vaig creuar el Mediterrani en vaixell i vaig arribar a Beirut. Des d’allà, en autobusos, vaig travessar el Líban, vaig passar per Síria i Jordània, vaig creuar Iraq i Iran i vaig arribar a un país extraordinari que em va fascinar: Afganistan. De cop, era com si m’hagués traslladat en el temps dos mil anys enrere i estigués dins d’un pessebre. Allà em vaig quedar, en una ciutat anomenada Kandahar. Els països pels que havia passat eren musulmans i Afganistan també. En tots ells em van acollir amb respecte i estimació.

Uns anys més tard, quan ja havia acabat la carrera i estava donant classes de física i de matemàtiques en un institut, la crida d’Orient m’inquietava, volia anar-me’n de nou, però no per passar-hi unes vacances com a turista sinó per instal·lar-m’hi, conèixer la seva llengua i els seus costums, respirar el seu aire. Va ser llavors quan vaig tenir l’oportunitat d’optar per una beca que oferia el govern d’Iran per a llicenciats universitaris que volguessin estudiar llengua i literatura persa. Vaig deixar l’institut i des de llavors la meva vida a girat al voltant de països com Iran, Afganistan, Pakistan i Índia. Vivint i treballant allà primer i després escrivint sobre ells.

Tants anys de vivències han anat creant una xarxa d’amistats profundes, amistats de l’ànima que tot i els avatars de la història, guerres, fugida, presó, emigració... s’han mantingut fins al dia d’avui.

Quan va arribar l’hora, vaig fundar una família a Barcelona amb el meu marit que comparteix amb mi l’amor per aquells països.

Vaig néixer en una família on la meva mare ens ensenyava a mantenir les portes obertes de la casa i de l’esperit. Si a mi, una dona, em van obrir les seves portes i em van acollir en països musulmans, amb educació, i estima, com no anava a fer jo el mateix?

Una oportunitat va arribar quan vaig conèixer la Fundació Bayt al-Thaqafa. Em vaig fer voluntària. Vaig començar amb alfabetització de dones però veia pel pis del carrer Princesa, on anàvem a fer el voluntariat, nens corretejant que venien a fer el reforç escolar. La classe on feien els deures al sortir de l’escola estava plena de nens, i alguns ja de més grans. Llavors, vaig recordar que havia sigut professora de física i de matemàtiques i que podria ser útil ajudant a aquells estudiants i vaig proposar fer un grup d’estudi separat del soroll que generen els més petits i que dificulta la concentració. Així, vam començar com un grupet de nens i nenes de Pakistan, Índia, Bangladesh, Marroc i Xina que cursaven tercer i quart d’ESO i vam seguir endavant. Després, alguns van fer formació professional, d’altres, batxillerat. Amb el pas del temps, uns ja treballen, algun inclús està acabant una carrera universitària. Altres estudiants van agafar el relleu dels primers a mesura que anaven creixent i avançant en les seves classes. I així seguim. Les condicions familiars d’aquests nois són difícils i requereixen per part d’ells molta força de voluntat i esforç per aconseguir objectius que a altres ens semblen molt fàcils. Ara som un grup de professors voluntaris que ja portem anys dedicant-nos a aquesta tasca. La Isabel era professora d’anglès a un institut. En David és físic, como jo, i està jubilat. En Jesús és enginyer i encara treballa. La Maria Lluïsa era professora de català. A part d’estudiar, ens ho passem bé. Aquests estudiants ens aporten optimisme i energia i veiem que si aconsegueixen els seus objectius estan orgullosos de ser ciutadans del nostre país. I això és del que es tracta.

Penso que Bayt al-Thaqafa és una organització humil, com ho era la seva fundadora, la Teresa Losada, humil, però amb una intensa voluntat a l’hora d’oferir ajuda sense discriminació i des de baix. I el seu llarg recorregut l’avala.

 

(article escrit per Ana Briongos, escriptora, viatgera i voluntària del Bayt)

 

Ens ajudes a difondre la nostra feina?

Comparteix