Acollim a persones d'orígens i cultures diverses per aconseguir que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats.

On ha quedat el #VolemAcollir?

24/01/2018

Article publicat originalment al social.cat.

En què ha quedat la mobilització ciutadana del 18 de febrer del 2017? I el gran concert per als refugiats al Palau Sant Jordi? Milers de persones vam sortir al carrer per reclamar que volíem que Catalunya fos realment una terra que acull els qui fugen de casa seva i tot plegat ha quedat en res. Però recordem, els dies van passant i les persones segueixen fugint de casa seva i segueixen tenint dret a fugir.

Estic decebut, sí, i crec que cal que ens enfrontem a cinc preguntes:

  1. Els ‘refugiats’ estan arribant?

Espanya tenia un compromís amb la Unió Europea per re-allotjar 17.337 persones dels camps de refugiats de Grècia i Itàlia abans del 26 de setembre del 2017. Aquest compromís, com és sabut, s’està incomplint de forma flagrant. A més a més, a Espanya es concedeix l’estatut de refugiat només al 3,4% dels sol·licitants d’asil, és a dir a 355 persones durant el 2016. Per tant, és més apropiat parlar de sol·licitants de protecció internacional. I sí, arriben cada vegada més persones que demanen protecció internacional. Mentre el 2014 es van tramitar 5.947 sol·licituds de protecció a Espanya, el 2015 es van més que duplicar fins a 14.881 sol·licitants, el 2016 en van ser 15.755 i aquest 2017 s’ha tornat a duplicar fins a ser més de 30.000  les que han arribat pel seu propi peu a territori espanyol demanant protecció.

 

  1. Acollim aquestes persones?

Els sol·licitants de protecció internacional tenen dret a beneficiar-se d’un programa d’acollida i suport que gestiona la Dirección General de Migraciones (Ministerio de Empleo y Seguridad Social). Un programa que acompanya econòmica i socialment a les famílies durant 18 mesos dividits en diferents fases. Però és un programa realment acollidor?

  • No et permet escollir destí, implica que has d’estar disposat a anar a qualsevol lloc del territori espanyol, encara que en alguna ciutat en concret tinguis familiars o coneguts.
  • Et garanteix un recurs residencial durant 6 mesos, però després l’hauràs d’abandonar sigui quina sigui la teva situació. Tant se val si ets un home enginyer que parla castellà, com si ets una dona sola amb càrrega familiar, sense estudis i problemes psicològics.
  • Durant els primers 6 mesos no et permet treballar, i per tant, passada aquesta primera fase, hauràs de buscar el teu allotjament sense poder aportar nòmines. Buscar pis sense nòmina, únicament amb el demostrant de sol·licitant de protecció internacional? Missió quasi impossible!

 

Per tant, la conclusió és que les acollim, però que caldria poder-les acollir des d’una visió més integral, més flexible a les necessitats de cada persona o família, amb un programa menys rígid i evitant incongruències, com ara el fet que les persones hagin de buscar i pagar un habitatge en el mateix moment que obtenen el permís per treballar.

 

  1. Concedim la protecció internacional a les persones que ho demanen?

Analitzant les sol·licituds pendents de resolució i el percentatge històric de resolucions favorables o desfavorables per cada país, de l’Informe de CEAR (Comitè Espanyol d’Ajuda al Refugiat) Las personas refugiadas en España y en Europa 2016, no hi ha lloc per a l’optimisme, per la previsió d’un enorme percentatge de denegacions. Per exemple, en el cas d’Ucraïna, el 2016 es van resoldre favorablement 65 casos i, en canvi, es va denegar la protecció internacional a 355 persones (això significa només un 15% de resolucions favorables). L’alarma és evident quan ens fixem en la següent dada: a finals de 2016 hi havia encara més de 5.000 sol·licituds d’aquest país pendents de resolució. I, segur, que a dia d’avui en són moltíssimes més. Si es manté la tendència en les resolucions, la situació pot ser dramàtica.

 

  1. Quin impacte té la denegació?

La resolució a la sol·licitud de protecció internacional normalment arriba al cap de dos anys, quan les famílies “acollides” ja tenen els fills escolaritzats, els adults estan treballant, pagant el seu lloguer i els seus impostos. O sigui, entrem en una gran contradicció: durant el temps que triga a resoldre’s la sol·licitud de protecció, els donem suport perquè puguin crear un vincle amb la societat d’acollida i puguin assolir l’autonomia necessària per viure com a ciutadans de ple dret. Al rebre la denegació, tot aquest procés haurà estat envà: és converteixen en persones en situació irregular, els convidem a marxar del nostre país, perden la feina, i per tant els traiem qualsevol oportunitat de viure dignament.

 

  1. Davant d’això, què podem fer la ciutadania?

D’entrada, seguir mobilitzant-nos per reclamar canvis a les administracions públiques, tant en el nombre de persones acollides, com en les condicions amb les que acollim. Podem, també, donar suport a les entitats que treballen en aquest àmbit ja sigui com a voluntaris o bé fent donatius. Però més enllà d’això, en el nostre dia a dia, especialment en els casos de persones que són responsables d’una empresa o bé són propietaris d’un pis, podem tenir un canvi d’actitud, deixar de banda els prejudicis i facilitar l’accés a la feina i l’habitatge de les persones, que són les dues grans dificultats amb les que es troben les persones sol·licitants de protecció internacional en el seu procés mentre esperen la resolució.

 

Tenint en compte això... Què volem dir quan diem que som terra d’acollida?

M’agradaria sentir que realment som una ciutat/comunitat/país acollidor. Però per aconseguir-ho ho hem de fer entre tots i totes. Des del govern central per tal de facilitar un programa més adaptat a les persones, des del govern autonòmic per promoure la implicació de tots els agents de territori, i des de la pròpia ciutadania per continuar mobilitzant-nos i fent pressió política, permetre i facilitar que els sol·licitants de protecció internacional puguin accedir a un habitatge i treball dignes, se sentin veïns i veïnes, se sentin que són benvinguts i benvingudes, se sentin que són part de nosaltres.

 

(autoria de l'article: Daniel Ibarz, director de la Fundació Bayt-al-Thaqafa)

 

Ens ajudes a difondre la nostra feina?

Comparteix