La meva experiència amb refugiats

18/10/2017

Autoria: Rosa Martín (voluntària del Bayt) 

Article publicat originalment a Esquire.com

Sonya, María, Adelle, Fredrik, Hassan, Ali, Dakari, Bahir i Jamal són els refugiats a qui dono classes d’espanyol. Provenen de països tan diferents com Ucraïna, Síria, Iraq, Líbia o Iran, però tots tenen una cosa en comú: han travessat un infern per arribar fins aquí.

És setembre, recorro els carrers del Born, travesso la multitud de turistes en pantalons curts que pul·lulen com mosques pel centre de la Ciutat Comtal. L’ambient és relaxat i festiu. Accelero el pas perquè tinc pressa i entro en un portal del carrer Princesa, just al costat del superfashion Bar Brutal. Pujo els esglaons de dos en dos i en un moment truco al timbre de Bayt-Al-Thaqafa, el “Bayt”, la fundació on imparteixo classes de castellà a un grup de refugiats. M’obre la porta l’Anna Eguia, la coordinadora de voluntariat, i em dóna les copies que ha imprès del material que li vaig enviar per mail per la classe. Quan entres en el Bayt, deixes molt enrere la Barcelona del disseny i el postureig, aquí els fons es destinen a projectes socials, no hi ha aire condicionat, no hi ha pantalles planes, no hi ha ordinadors d’última generació. El que hi ha és gent, s’escolten riures, música de fons, algú que parla per telèfon. El Bayt facilita la integració social, cultural, política i cívica d’immigrants i refugiats en la nostra societat, genera un espai i sentiment de pertinença, sense pèrdua de la pròpia identitat. No hi ha aire condicionat, però ningú es va quedar sense celebrar el seu aniversari o sense un advocat que l’ajudés amb els papers per aconseguir el NIE, el número d’identitat d’estranger.

Entro a l’aula i espero que arribin els meus alumnes, tan diferents entre ells i tan units en la seva nova condició de refugiats.

En Bahir ja està a classe. Sempre arriba el primer, em saluda molt amablement i s’asseu a una cadira. M’explica que avui ha anat a nedar, que li agrada el mar. Prové d’Iran, encara que jo no sé de quina part del país ni perquè va haver de fugir d’allà. El que sí sé és que també segueix el programa d’acollida per persones en gran situació de vulnerabilitat, per tant, sigui pel motiu que sigui, el que li va passar va ser una cosa atroç. En Bahir viu en una casa d’acollida amb en Dakari i en Jamal, de Camerun i Líbia respectivament. Els tres pateixen estrès posttraumàtic. No sé si en Dakari va venir fugint de Boko Haram o de les Forces de Seguretat del seu país, ja que, segons documenta un informe d’Amnistia Internacional del passat juliol, a Camerun hi ha hagut 101 casos de detencions en règim d’incomunicació i tortura entre el 2013 i el 2017. No obstant, en Dakari es desfà en somriures i se li il·lumina la cara quan parla de futbol, la seva gran passió. Explica que en el seu país va arribar a jugar a segona divisió, i no ha perdut la fe en que algun seleccionador el descobreixi i el contracti per jugar en el seu club. Somriu tota l’estona, però de vegades, el seu somriure es congela massa temps, i sé que està en un altre lloc, i que una cosa pitjor que el fred li congela l’ànima.

Després de l’enderrocament de Muamar Gadafi el 2011, Líbia es va convertir en un regne de taifes formats per bandes armades en constant lluita pel poder. Des del 2015 els enfrontaments entre aquests grups rivals han desembocat en una guerra civil. En Jamal prové d’aquest infern, però a classe, manté aquest malson oblidat, ben lluny. Amb les altres professores fem broma i li diem en Joey Tribbiani del grup. Com el personatge de Friends, és guapo, divertit, molt bufó i se les dóna de seductor. Pica l’ullet a totes i si et descuides et demana el número de telèfon; és impossible no riure quan intenta colar-te alguna de les seves entabanades. Amb una riallada li etzibo: “O sigui, que sí que has fet els deures però se’ls ha menjat el gos. Si no teniu gos, que sé on viviu!”.

Després, entren a la classe l’Estefanía i la seva filla Sonya, provinents d’Ucraïna. La Sonya pateix insuficiència renal crònica, i si no hagués pogut sortir del país ara no viuria per explicar-ho. Cada dos dies ha d’anar a fer-se diàlisis, una cosa que va haver de deixar de fer quan esclatà la guerra civil a la regió de Donetsk, a l’abril de 2014. La Sonya, que és de les més avançades de la classe, m’explica que la seva única germana es va haver de quedar a Ucraïna, acabant els seus estudis de medicina. Contemplen amb estupor les noticies sobre el procés català, temen sofrir de nou l’horror i l’absurd d’un conflicte armat. A les meves classes també hi assisteixen un enginyer i una joveníssima infermera que prefereixen ocultar el seu rostre i el seu nom per por a les represàlies. Ambdós aspiren a parlar ben aviat castellà per trobar una feina, del que sigui; l’enginyer s’acontenta en arribar a taxista, la infermera aspira a servir sangria i paelles en qualsevol local per turistes.

Avui a classe toca un tema complicat, “La família”. Com explicar “mare”, “avi”, “germà” a qui ha perdut tota la seva família? Als què, com en Hassan, van veure com el Daesh assassinava al seu pare sense poder fer res al respecte? Els manuals de Español Lengua Extranjera no contemplen aquests casos. Tot i així, surto del pas, gràcies a la família Simpson. Beneits Homer i Bart. Són un referent cultural universal, i de pas, ens serveixen per comentar episodis i riure una mica. S’ha d’estar sempre a l’aguait i l’humor és una bona eina a la que recórrer quan es treuen temes complicats. I a fer broma s’hi apunta tothom immediatament. No importa el que haguem passat, si aconseguim fer un acudit, deixem de costat les nostres pors i els nostres pensaments més obscurs i, d’alguna manera, ens alliberem per un moment de la nostra càrrega.

Quan acaba la classe vaig a parlar amb la Daniela i la Núria, les responsables del grup, per comentar-les-hi que he notat en Bahir més dispers que de costum i a en Jamal massa loquaç, inclús pel que és ell normalment. De vegades, només t’adones de tot el que han patit per com, de cop, es queden absorts, embovats, perduts en el seu món, o per un sobtada eufòria que els delata. El seguiment és continuo, en l’equip del Bayt no hi ha fissures, són molts els professionals que entren en joc per garantir que tot vagi sobre rodes. El programa d’acollida a refugiats només és un dels molts que aquí es duen a terme, l’activitat en aquest pis del centre de Barcelona sempre és frenètica. No hi ha aire condicionat, ni gran ordinadors, però sí que hi ha un equip humà al que no el para res i es volca amb entusiasme en tasques que no figuren en el seu contracte de treball o voluntariat, ja sigui preparar un pastís d’aniversari, ajudar a pintar un pis d’acollida o acompanyar a algú al metge. I sempre de bon humor.

El Bayt forma part de la Red Acoge, una federació de 18 organitzacions, repartides per tot el territori estatal. El seu objectiu és promoure els drets de les persones immigrants i refugiades a Espanya. Un dels seus pilars és l’equip B, (B de “benvinguda”) al que pertanyo, format per més de mil voluntaris que amb una mica de temps i d’esforç aconseguim canviar la vida de la gent que de veritat ho passa malament.

El principal problema que es troben els refugiats és el de l’habitatge. Les persones que sol·liciten asil passen els primers sis mesos en cases d’acollida de l’associació, però després han de trobar una habitació o un pis de lloguer. Moltes vegades, durant aquest període no tenen autorització per treballar, però sí que tenen un NIE que els permet obrir una compte bancària i rebre la targeta sanitària.

Després d’aquests primers sis mesos en tenen dotze més per trobar allotjament i feina, divuit mesos si estan, a més a més, al programa d’acollida per persones en gran situació de vulnerabilitat. Els propietaris de pisos i els empleats, quan veuen la targeta roja de demandant d’asil, es tanquen en banda, tot hi estar avalats pel Ministeri de l’Interior. Les persones que sol·liciten asil es senten com empestats. Això és el que expliquen l’Anna i el Gustavo, dos dels quasi 4000 veneçolans que han arribat a Espanya fugint del règim de Nicolás Maduro i als que vaig conèixer en un dels clubs de lectura de la biblioteca de La Fraternitat a la Barceloneta. En el que va d’any, la major part dels demandants d’asil no provenen del Mediterrani, sinó de l’altra costat del bassal, de Veneçuela. Les xifres estan disponibles a la pàgina web de la CEAR (Comisión Española de Ayuda al Refugiado).

Llegim amb estupor a la premsa que onades de refugiats arriben a Europa, que s’amunteguen en les illes gregues de l’Egeo i en els camps de Calais i Dunkerque a l’espera de que els aculli algun país membre. Per sort, en Jude Law es va deixar caure a Calais i el seu missatge de recolzament als refugiats donà la volta al món. Quan una celebritat mediàtica recolza la causa, aquesta es fa trending topic. De fet, Lady Di va aconseguir més contra les mines antipersones que cap acord internacional. La sensibilització és el primer pas per aconseguir adscrits a qualsevol causa.

I què ocorre aquí? Segons Eurostat, en el 2016, 1.259.265 persones van demanar protecció internacional als vint-i-vuit Estats membres de la Unió Europea. Alemanya, amb 745.265, va registrar el 59% de totes les sol·licituds d’asil, un percentatge inèdit fins el moment. Van seguir-la Itàlia, amb 123.370; França, amb 83.485; i Grècia amb 51.110. Només 15.755 persones van sol·licitar protecció internacional a Espanya l’any passat, una xifra que suposa l’1% de tota la Unió Europea.

Són pocs, molt pocs, els refugiats que hi ha a Espanya, i molt pocs d’ells es troben a Barcelona, la meva ciutat. I d’entre aquests pocs, nou, només nou, són els meus alumnes, els meus nois.

 

Com col·laborar

Pots fer-te soci o fer un donatiu o bé oferir-te per fer voluntariat. I si tens disponible un pis, o fins i tot una habitació a casa teva, pots posar-la en lloguer a través de Red Acoge a un preu just perquè hi visqui un refugiat o una família.

 

Ens ajudes a difondre la nostra feina?

Comparteix

Acollim a persones d'orígens i cultures diverses per aconseguir que tots i totes tinguem les mateixes oportunitats.

Col·labora